BIOGRAFIA MÀRIUS SEMPERE

Màrius Sampere nasqué a Barcelona el 28 de desembre del 1928. Entre 1929 i 1941 els pares van estar separats i Màrius va viure amb la seva mare i la seva família.

La guerra civil va minar una certa comoditat econòmica de la que gaudien els Sempere, de manera que la formació del poeta coincideix amb una època de grans privacions i de gran dolor humà. Màrius Sampere es va educar primer a escoles del seu barri i després va cursar el batxillerat entre l'Institut Balmes i una acadèmia privada. Hem de situar les primeres temptatives poètiques de l'autor (en castellà) durant aquesta etapa d'estudis, entre 1939 i 1940. De fet, el poeta ja havia descobert abans el món de la literatura de la mà de la seva mare i del seu avi matern a la biblioteca familiar.

A finals dels anys cinquanta comença la projecció social de la poesia de Sampere quan el jove autor envia obra inèdita a diversos premis literaris. Durant aquesta època, l'any 1958, Sampere canvia de llengua literària i fa els seus primers poemes en català.

L'any 1960 Sampere realitza un llarg viatge amb cotxe per Escòcia i Anglaterra. De retorn, l'any 1961-1962, Sampere formalitzà les seves impressions de viatge a través d'una sèrie de poemes que va ser la base del seu primer llibre en català, Viatge amb automòbil, no publicat. Tot seguit el poeta es va dedicar a confegir un nou recull, L'home i el límit, amb el qual guanyaria el premi Carles Riba l'any 1963. Es pot considerar el fet de guanyar el premi Riba com la inauguració "formal" de la carrera poètica de Màrius Sampere, encara que el recull guardonat no seria publicat fins l'any 1968.

A finals dels anys seixanta Sampere es va establir professionalment a Santa Coloma de Gramenet. L'any 1969 es va casar amb Maria del Carme Tarrés, qui ha donat al poeta la seguretat i el suport humà, emotiu i intel.lectual necessaris per a bastir la seva obra, sobretot a partir de la mort del pare i la mare de l'autor (1968 i 1973, respectivament). Va participar en notabls certamens literaris(Jocs Florals de Marsella, Badalona, Zuric, Guadalajara, Brussel·les, Ginebra, fins a ser nomenat Mestre en Gai Saber l'any 1972) i en l'elaboració d'un nou llibre: Poemes il·lícits, que guanyaria el premi President Macià a Amsterdam l'any 1974.

L'any 1975 Sampere acaba de consolidar la seva trajectòria com a poeta quan obté el premi Ribas i Carreras de Blanes amb Poemes de baixa freqüència, un dels volums més extensos de Sampere.

Sampere enceta la dècada dels 80 guanyant el premi Jordi de Sant Jordi a València l'any 1982 amb el recull Samsara, que serà publicat el mateix any. L'any 1983 és un dels finalistes del premi Vicent Andrés Estellés a València amb el llibre, Qüestions menors,  Dos anys més tard, el 1984, és guardonat amb el premi Miquel de Palol de Girona amb Llibre de les inauguracions. Arran de la publicació del llibre premiat l'any 1986 comença la llarga associació entre Sampere i l'editorial Columna, i s'acaba el dissortat pelegrinatge del poeta de premi en premi i d'editorial en editorial. A partir del 1986, amb naturalitat i regularitat, Sampere ha anat publicant els successius volums que formen avui la seva obra: Oniris i el tret del caçador (1987), L'ocell que udola (1990), La taula i les estrelles (1992), La cançó de la metamorfosi (1995) i Demiúrgia (1996).

Darrerament, a partir de la publicació de Thanatos suite (Seuba Ediciones, 1997) i la present antologia, Sampere ha començat a diversificar la seva presència editorial. Darrerament, també, el poeta ha pogut veure senyals inequivocs de reconeixement de l'alt valor literari de la seva obra poètica per part dels lectors, la crítica i les institucions del país.

TAMBÉ MOLTES VEGADES

TAMBÉ MOLTES VEGADES

També moltes vegades,
per no dir quasi totes,
l'amor escau en els detalls més simples,

un botó descordat, un mocador
amb indicis d'algú, l'endevinalla
d'una frase incompleta, o fer un bisbe
quan no sabíem què dir, o un punt de sal
a la pell, o una ratllada
de plom en una cama. Tot allò 
que no esperàvem de l'amor, i que ve d'ell.

Llavors,
avancem les mans, palpem l'objecte
estimat, ens el quedem, i no volem
cap més regne.

En aquest poema, l’autor pretén posar èmfasi en la simplicitat dels detalls amorosos, és a dir, l'amor no està construït de grans coses, sinó dels detalls a priori més simples i insignificants, als quals el poeta dóna una significació molt especial, que es fa notar sobretot en la segona estrofa. Així, el poeta també proclama el factor sorpresa de l'amor, en el sentit que molts cops l'amor prové dels detalls més inesperats, com per exemple, un simple mocador, però amb indicis d'algú (la olor n'és un clar exemple). I ja en l'últim paràgraf, el que ens dóna a entendre l'autor és que un cop trobes l'amor (o objecte estimat, segons l'autor), l'has de retenir per sempre. De fet, en aquest mateix paràgraf hi trobem una metàfora: "no volem cap més regne", tot referint-se a qualsevol individu aliè a la situació amorosa que es descriu, fet que d'alguna manera està relacionat amb el que hem dit anteriorment. I ja que parlem de figures retòriques, cal destacar una hipèrbole en la segona estrofa: "una ratllada de plom a la cama".

En definitiva, tres estrofes (la primera de tres versos, la segona de set i la tercera de quatre) que suposen tota una lliçó per a tots aquells que pensen que per trobar l'amor calen grans detalls, que no són pocs els qui ho pensen.

 

FESTIVAL INTERNACIONAL DE POESIA 2007 (Crònica d'un vespre de poesia)

Dimecres, 9 de maig de 2007, va ser un vespre especial, diferent de la resta. I dic això perquè aquell vespre vaig afegir una nova experiència més al conjunt de la meva curta vida, que sempre s’agraeixen. Una experiència, a més, literària, amb la qual cosa esperava un component sentimental elevat. I tractant-se de recitar poesies, encara molt més. Així, jo i 13 alumnes més (i també els professors) estàvem nerviosos per emprendre el camí cap al Festival Internacional de Poesia (quin títol més imponent). Precisament un dels aspectes que em va fer decidir anar a aquest Festival va ser el seu caràcter obert a tot tipus de cultures, que comentarem més endavant.

Un cop vam arribar a Barcelona, concretament al Palau de la Música, escenari de l’esperat esdeveniment. Com que encara faltava una hora perquè comencés l’espectacle, vam decidir fer un sopar improvisat (ens va convidar l'Ulises) en un cafè propera l'escenari del certamen, ni més ni menys que el Palau de la Música Catalana, un edifici que, si vist en imatges ja és impactant, vist en directe....no té preu (vegeu la imatge). Un Donut banyat amb xocolata va ser l'aperitiu de la gan cita que teníem amb la lírica no solsament catalana, sinó d'arreu del món, cosa que no fa sinó enriquir l'esdeveniment. Finalment, havia començat l’esperat event. Tothom s’anava asseient a les seves localitats i nosaltres vam estar... a primera fila !! Sens dubte, d’això en dic jo tenir una visió privilegiada de l’art!! Això sí, van tancar els llums i vam haver de seguir amb una mini-llanterna força estranya, perquè no dir-ho, el que els artistes recitaven, ja que alguns ho feien en idiomes estrangers (gallec,anglès, francès o àrab hi van ser presents).

Així, l’encarregada d’obrir el festival fou la joveníssima valenciana Àngels Gregori, que amb només 22 anys ens va traslladar l’enyorança que sentia pel seu poble, Oliva, prop de València. Seguidament, en Jordi Valls es remetia al seu passat estudiantil, no gaire brillant per cert, alhora que preveia una revolució d’incalculables dimensions amb molt d’èmfasi, perquè no dir-ho, i just després la Yolanda Castaño, la bellesa personificada, ens traslladava l’art gallec a Barcelona. Tot seguit, en Pere Rovira, començava recordant Baudelaire per acabar entonant-nos un blues. Un blues acostuma a ser trist, al contrari que la Dolors Miquel, que va aconseguir arrencar riallades monumentals, d'aquelles que fan història i es triguen a oblidar, en un lloc aparentment tan seriós, mentre ens cantava una cançó de la seva terra, Lleida, alhora que criticava el seu fill i es penedia d'haver-lo parit. I això que és una professora; en fi....La seva visió desenfadada del món que ens alberga contrastava amb la seriositat, però sobretot, aspecte pacífic que destil·lava el mexicà Francisco Segovia, un enamorat de la natura com pocs, com demostren les poesies que va recitar. Encara que si el que buscava el públic era poesia combativa recitada per un esperit lluitador, l'algerià Ferhat Mehenni era el poeta indicat, fent un al·legat colpidor contra les injustícies que asolen el nostre món, injustícies que pateixen especialment els països de la resta de participants del certamen, Tanella Boni, ivoriana, i Amadou Lamine Sali, senegalès, que ens remetien a la seva Àfrica natal, on la preciosa natura que atresora aquell continent és alhora testimoni de barbaritats poques vegades vistes. Després d'escoltar-los recitar, un pensa: com n'ha sigut d'injust el món. Per amenitzar el panorama una mica més, la nota exòtica la va donar l'africà Nouma Diakité, qui en lloc de recitar poemes va plasmar sobre l'escenari un ampli repertori dels meravellosos ritmes africans, art en estat pur. I per acabar (se'ns va fer curt, què hi farem), una bona dosi de compromís social de la mà del jamaicà Linton Kwesi Johnson, qui carregava contra l'opressió dels seus compatriotes emigrants a la Gran Bretanya, alhora que també incloïa una elegia al seu pare.

I així finalitzava la nostra aventura pel món de la poesia (i mai millor dit)

Menció especial per als dos artistes africans que amenitzaven el festival: el baixista de Zimbabwe Steve de Swart i el guitarrista de Moçambic, Tchika Fernando.

 Va ser una experiència molt maca i sobretot, enriquidora, i ja només per això aquest festival literari mereix un apartat al meu Blog.

PREC

PREC 

A la verga del roser 
i a la santa de l'ermita, 
a la plaça del xiprer 
i al nen malalt que levita, 

al mecànic romancer 
que tot lo dia medita 
de l'amiga del tercer 
si li fés una visita, 

a la dona que sap fer 
per a la néta petita 
papallones de paper, 
i al nen drogat que dormita 

i va en metro al meu costat 
us demano pietat. 

Aquest poema d’Enric Cassases, que forma part  del llibre Tots a casa, al carrer (1992), és força curiós. I dic això perquè en aquest poema Casassas demana pietat a gent senzilla. A la primera estrofa es fa una referència divina, i és que des de sempre s’ha considerat Déu com el protector de la gent senzilla. Fins aquí, ho podem considerar normal; ara bé, el que sobta més, és que demani pietat a un nen malalt i indefens. Després a un mecànic, l’amiga del tercer pis, una àvia, en definitiva gent senzilla, normal i corrent i més endavant, a la tercera estrofa, trobem quelcom que ens resulta encara més xocant, demanar pietat a un nen drogat. Després  de veure el contingut del poema podem imaginar-nos que Cassasas es considera el pobre entre els pobres, quelcom coherent potser amb el seu carácter excèntric, típic d’un artista.

BIOGRAFIA ENRIC CASSASAS

Enric Cassasas nasqué a Barcelona el 1951 i és el fill del científic Enric Cassasas i Simó. Abans de res, però, cal esmentar que de tots els poetes que hem comentat en aquest blog és l’únic que encara segueix viu. Cassasas, a part de poeta, també és conegut per la seva faceta de recitador de poemas. És, probablement, un dels millors de Catalunya. Pel que fa a la seva obra, té influències molt heterogènies, com per exemple del Renaixement, el Barroc, la poesia medieval o el Surrealisme. Algunes de les seves obres més destacades són La cosa aquella (1982, premi Crítica Serra d'Or de poesia 1992), No hi érem (premi Crítica de poesia catalana, 1994), Desfà els grumolls (1994), Calç (1996, premi Carles Riba 1995), D'equivocar-se així (1997, premi Ausiàs Marc de Gandia 1996), Coltells (1998), Plaça Raspall: poema en set cants (1998, premi Ciutat de Palma de poesia 1999), Canaris fosforescents (2001), Que dormim (2002), etc. Hi ha qui ha considerat Cassasas com un personatge excèntric, i fins i tot boig,  fet comprensible per la seva condició d’artista; ara bé, el que resulta més estrany, sent un dels grans poetes vius d’aquest país, però sobretot, un gran recitador, és que alguna de les actuacions que ha fet en públic ha deixat molt a desitjar

DINERS

DINERS 

El dineral sí que no s'equivoca, 
el cotxe amb rodes blanques del macarra 
de mitjons blancs, la blancor de la coca 
ratllant el marbre negre de la barra 

d'un club tancat on la guitarra evoca 
fam i pobresa perquè el ric bandarra 
pugui permetre's dir, plena la boca, 
que estima la duresa de la parra 

borda, com l'àrid àrid sol fantàstic 
del poble que de jove abandonava 
amb ben apresa la lliçó del càstig: 

cal calcigar l'imbècil cap de fava 
que es fot al mig del pas, i del teu fàstic 
dóna'n gentil les molles a l'esclava. 

Aquest poema d’Enric Cassases, que s’inclou en el poemari de 1993 No hi érem, pretèn criticar amb duresa la prepotència dels rics sobre els pobres, i ho fa mitjançant diverses al·legories, com la que apareix a la primera estrofa, en què utilitza el recurs de simbolitzar les classes socials mitjançant colors: el blanc representa la opulència, la supèrbia i la riquesa, mentre que el negre simbolitza la pobresa, la senzillesa i la humilitat. Però el que realment vol expressar el poeta a la primera estrofa és el menyspreu dels poderosos envers els pobres, ara bé, en la segona estrofa va més enllà i mostra com els rics no només menyspreen els pobres, sinó que es mofen d’ells de la forma més cruel i descarnada. Quant a la tercera estrofa, Cassases fa referència a dos temes ineludibles pel que fa al contingut del poema com són Àfrica, aquí el poeta descriu com un àrid sol, i la immigració. Per últim, en la quarta i darrera estrofa Cassasses mostra la seva part més combativa i bel·ligerant en encoratjar els pobres que donin un escarment als rics i es mengin la seva prepotencia. Jo crec que la idea d’Enric Cassasses a l’hora d’elaborar aquest poema és digna d’aplaudir, tot i que en alguns moments es mostra força radical, com per exemple a l’última estrofa que acabem de comentar, ara bé, el que no es pot negar de cap manera, i és ben palpable havent captat el missatge del poema, és que Cassases demostra tenir una consciència social digna de ser admirada i valorada.

 

POEMA OBJECTE

Per la particularitat d'aquest tipus de poema, caldria dedicar un breu apartat al poema objecte, un tipus de poema que a Catalunya va fer famós Joan Brossa. El poema objecte consisteix en la juxtaposició d'elements que si es jutgen per si sols no tenen sentit, és a dir, l'espectador ha de saber veure el missatge del poema a través de la relació entre el títol i el contingut. En aquest blog s'hi han inclòs dues obres d'aquest tipus. L'iniciador del poema-objecte fou el francès Marcel Duchamp, que el 1917 va exposar un urinari en un espai artístic, fet que no estigué exempt de polèmica, que ara no ens atansarem a explicar. La qüestió és que Brossa, a través d'aquests poemes-objecte, pretén crear associacions impossibles que qüestionen el funcionament i el sentit de l'objecte resultant. Així, el poema objecte es pot definir com una barreja entre literatura i arts plàstiques, tot i que molta gent el situaria més en el segon art esmentat.

MERDA

Aquest poema objecte de Brossa és, probablement, si no el que més, un dels més eloqüents que he pogut veure. En ell s'hi pot veure una medalla militar nazi juntament amb la inscripció que porta el títol de l'obra. Crec que amb això ja està tot dit. O és què cal dir a aquestes alçades l'horror que van sembrar els nazis arreu del món durant la Segona Guerra Mundial? Les milions de vides que van segar, milions de somnis que van truncar a les cambres de gas? Jo crec que això és suficient per considerar no encertat, encertadíssim el títol de l'obra de Brossa en relació amb el contingut, un objecte símbol de la barbàrie, de la intolerància (que al segle XXI encara és un dels grans problemes de la nostra societat) i del patiment de milions de persones, un patiment que es podrien haver estalviat perfectament. M'agradaria saber què pensarien els admiradors del nazisme veiessin aquest poema objecte, és a dir, tindran la mateixa opinió o renegaran de la merda a la qual segueixen amb tant d'entusiasme, un entusiasme que realment, fa fàstic; la merda fa fàstic, tots ho sabem, oi? Doncs d'aquesta frase tan simple podem extreure conclusions tan importants com aquesta gràcies a aquest poema objecte de Joan Brossa.

 

 

FINAL

Aquest poema objecte de Joan Brossa, titulat Final, és el que comentaré a continuació. En aquest poema hi apareix una motocicleta, i es tracta de relacionar-la amb aquest títol tan curiós. El principal sentit que se li pot trobar a aquest poema, que no és poc, és el fet que Brossa faci referència a la moto com a causa de molts finals, concretament finals de vides humanes, en clara al·lusió als accidents de moto que cada any maten a moltes persones, la majoria joves. Jo trobo que és un poema molt eloqüent que mostra la realitat d'una manera indirecta, intenció que persegueix Brossa en els seus poemes objecte, i aquí Brossa ha demostrat tenir una elevada consciència dels problemes que afecten la nostra societat, és a dir, empra el poema com a forma de denunciar les xacres de la nostra societat. I ja que parlàvem de la poesia indirecta de Joan Brossa, m'ha agradat especialment una frase seva que diu: "La poesia és un joc on sota una realitat aparent, n'hi apareix una d'insospitada". És a dir, en aquest cas, quan veiem aquest poema objecte de Brossa, la moto no ens diu gran cosa aparentment, però si mirem el títol i furguem en la relació existent entre aquest i el contingut del poema trobem aquesta realitat insospitada que ens descriu el poema, que és la que hem comentat anteriorement: hi ha tragèdies (i no poques precisament) causades per les motocicletes. No es podria relacionar amb cap experiència personal coneguda de Brossa, però jo sí que ho he relacionat amb experiències de gent més o menys propera a mi que ha vist el final dels seus somnis, de la seva vida en definitiva a través d'aquest vehicle maleït de dues rodes. Una altra interpretació possible, tot i que en la mateixa línia, és que la paraula final també signifiqui el final d'algunes coses que fins l'accident encara eren possibles; per exemple, un accident et pot deixar paralític, la qual cosa significa el final de caminar, o bé cec (final de visió), etc. En fi, que la gràcia dels poemes objecte de Brossa, i que abans hem comentat, és que a priori l'objecte no significa res en si mateix, però el missatge que ens vol dona el poeta sí que dóna molt de si.

 

 

DAU AL SET

Dau al Set fou un grup artístic català fundat a Barcelona el 1948 per diversos artistes del país, entre els quals es trobava Joan Brossa. De fet, és per això que hem decidit incloure aquest comentari en l'apartat del blog dedicat a aquest autor. L'origen del nom "Dau al Set" és ben curiós. Es decidí anomenar el grup d'aquesta manera perquè el màxim nombre que es pot assolir en un dau és el sis, i arribar al set ja és anar més enllà. Si relacionem aquesta idea amb l'ideari de Joan Brossa i la resta d'integrants del grup, podem deduir-ne el significat, és a dir, s'hi entreveuen les intencions rupturistes d'aquests artistes, quelcom coherent si tenim en compte que els integrants del grup eren avantguardistes convençuts. Com hem dit al principi, aquest grup es fundà el 1948, en plena postguerra, un període difícil sobretot a Catalunya, a causa de la repressió del règim de Franco contra tot allò que fos català. I a més, tal com s'ha dit, la ideologia de Dau al Set era radicalment contraposada a la del règim. Per això, és inevitable formular-se la pregunta següent: ¿van patir algun tipus de repressió els Dau al Set? Doncs el cert és que no, contràriament al que es pugui pensar. I no va passar, però, ¿per què? Doncs senzillament perquè Franco considerava que els avantguardistes eren artistes incompresos per la societat i que se'ls titllaria de bojos, i que per tant, no haurien de suposar cap amenaça per al seu règim. Però això no treu mèrit a l'atreviment dels llavors joves Joan Brossa, Modest Cuixart, Antoni Tàpies, Arnau Puig, Joan Ponç i Joan Josep Tharrats per crear un grup amb una idea ben clara (avançar), en aquells temps proscrita.  El grup, per tal de donar-se a conèixer, decidí publicar una revista el setembre del mateix any, a la qual li posaren el mateix nom del grup. De fet, aquesta revista tingué una predecessora: Algol (que en àrab significa el Diable), llur intenció fou transgressora i provocativa; de fet, el significat del títol d'aquesta revista deixa entreveure aquesta finalitat. En quant al grup en si, les seves idees pretenien enllaçar, sobretot, amb el surrealisme (la influència de Miró és notable en aquest aspecte) i amb el dadaisme, tot i que també tingué vincles amb l'hiperrealisme i amb l'existencialisme filosòfic. El 1954 es dissolgué el grup, fet que no va impedir la consolidació dels moviments d'avantguarda a la meitat dels anys cinquanta a Espanya, amb la qual cosa la feina dels Dau al Set, Brossa i companyia, donà els seus fruits. Així, es pot considerar Dau al Set com el primer gran referent de la cultura antifranquista, un referent sorgit en ple ostracisme cultural a Espanya i dinamitzador de la societat catalana del moment. És a partir d'aquestes dues idees com hem d'entendre Dau al Set, ni més ni menys.

JOAN BROSSA (1919-1998)

Joan Brossa i Cuervo (1919-1998), fou un dels grans poetes de l'Avantguardisme català. És conegut sobretot per la seva poesia visual, o el que és el mateix, poemes objecte, que tenen com a finalitat representar la realitat a través d'una disposició simple d'objectes. Brossa es va iniciar en el moviment avantguardista a través de J.V.Foix, a qui va conèixer el 1941. Amb ell, explorà els móns del surrealisme i el dadaisme, els corrents de l'Avantguardisme que més van influenciar l'obra de Brossa. El 1948, en plena postguerra, va fundar la revista avantguardista Dau al Set juntament amb diversos pintors catalans, entre els quals hi havia l'encara viu Antoni Tàpies. Cal destacar la creació d'una revista d'aquesta tendència en un temps en que la repressió fou especialment dura a Catalunya; com hem dit abans, s'acabava de sortir d'una guerra. Com vam poder  saber més endavant, Franco no va posar objeccions a la publicació d'aquesta revista perquè creia que ningú entendria la seva obra de tan trencadora que era, és a dir, uns artistes incompresos per la major part de la societat no podien posar en perill el règim. Publicà més de 80 llibres i ha estat traduït a múltiples idiomes. A causa dels seus poemes visuals, hi ha qui considera Brossa més aviat un artista plàstic que no pas un poeta, la qual cosa fa que per alguns la faceta literària de Brossa sigui desconeguda. Va ser premiat amb la Lletra d'Or (1981), el Ciutat de Barcelona (1987), Nacional d'Arts Plàstiques (1992) i Nacional de Teatre (1998), any de la seva mort. En aquell moment era membre de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana.

BIOGRAFIA DE JOAN VINYOLI (1914-1984)

Joan Vinyoli i Pladevall, poeta català, va nèixer a Barcelona el 1914. La seva infància no va ser fàcil: als cinc anys va perdre el pare i més tard va haver de marxar de Barcelona, on va tornar uns anys més tard, un cop la situació familiar s'hagué estabilitzat. El 1923 Vinyoli i la seva família varen començar a estiuejar a Sta.Coloma de Farners, població que tenia un significat molt especial per al poeta i a la qual menciona en molts dels seus poemes. El 1927 va guanyar el primer premi literari, la Viola d'Or en els Jocs Florals que es varen celebrar precisament a Sta.Coloma. Potser el fet de que hagués rebut el seu primer premi literari a Sta. Coloma també ha contribuït bastant a aquesta relació especial que mantenia Vinyoli amb la citada població. El 1930 va començar a treballar en una editorial, on romandria fins a la seva jubilació (1979), i el 1945, després de la guerra, es casà amb Teresa Sastre, amb qui tingué tres fills (curiosament, n'hi ha un que es diu com jo :D). eL 1951 va rebre el premi Òssa menor ple seu llibre Les hores retrobades, possiblement un dels més coneguts d'aquest autor. Dos anys més tard, va començar a estiuejar a Begur, tot i que el poeta no hi tenia una relació tan especial com Sta. Coloma. Algunes de les seves principals obres, a part de l'esmentada anteriorment, són El Callat (dedicat a la seva tieta morta el 1955), Realitats     (1963), Encara les paraules (1973), llibre pel qual va gunayar la Lletra d'Or, Ara que és tard (1975), etc. Morí el 1984, a l'edat de 70 anys. Nou anys abans havia publicat el recopilatori de la seva poesia entre 1937-1975. Un altre aspecte curiós de la vida de Joan Vinyoli fou la relació epistolar que aquest establí amb Miquel Martí i Pol, cartes que es van publicar el 1987, tres anys després de la mort del poeta.

EL CAMPANAR, de Joan Vinyoli

EL CAMPANAR

 

Sovint, sovint, com per la dreta escala d'un campanar, fosca i en runes, pujo cercant la inaccessible llum; ple de fatiga dono voltes, palpants els murs en la tenebra espessa, graó rera graó.

 

Però de temps en temps, sento la veu de les campanes, clara i alegre, ressonar, tocant a festa allà en l'altura, i veig per la finestra en el silenci de l'alba els camps estesos, esperant.

 

Aurores de la infància, com us trobo llavors, ah, com encara dintre meu, una llavor de joia perdurable pugna per fer-se planta exuberant! Com crides, infantesa, en les profundes capes del cor, com, de genolls, et trobo, Déu meu, llavors, tornat pura lloança!

Aquest poema de Joan Vinyoli, que es troba dins el recull Les hores retrobades (1951), consta de dues parts ben diferenciades: en la primera part (primera estrofa) fa referència als períodes foscos de la vida, que bé podrien estar basats en experiències de l'autor (recordem que Vinyoli va tenir una infància difícil: es va quedar orfe de pare amb només quatre anys i era un individu d'origen humil). En la segona part (segona i tercera estrofes), el poema adopta un to més alegre, ja que si bé la foscor simbolitza la tristesa, el so de les campanes és sinònim d'alegria. Així, el poema es podria interpretar de la següent manera: després de passar una època de penúries, arriben els bons temps, però el més destacable és la metàfora que fa Vinyoli, que concep el campanar com la vida humana, i que, al cap i a la fi, esdevé la raó de ser d'aquest poema.

ÉS QUAN DORMO QUE HI VEIG CLAR

És quan plou que ballo sol
Vestit d'algues, or i escata,
Hi ha un pany de mar al revolt
I un tros de cel escarlata,
Un ocell fa un giravolt
I treu branques una mata,
El casalot del pirata
És un ample gira-sol.
És quan plou que ballo sol
Vestit d'algues, or i escata. 

És quan ric que em veig gepic
Al bassal de sota l'era,
Em vesteixo d'home antic
I empaito la masovera,
I entre pineda i garric
Planto la meva bandera;
Amb una agulla saquera
Mato el monstre que no dic.
És quan ric que em veig gepic
Al bassal de sota l'era, 

És quan dormo que hi veig clar
Foll d'una sola metzina,
Amb perles a cada mà
Visc al cor d'una petxina,
Só la font del comellar
I el jaç de la salvatgina,
-O la lluna que s'afina
En morir carena enllà.
És quan dormo que hi veig clar
Foll d'una dolça metzina

Aquest poema forma part del recull On he deixat les claus? (1953). És un poema a priori bastant complicat d'entendre, ja que el poeta diu que és quan dorm que hi veu clar (fent referència al títol del poema), o que és quan plou que balla sol vestit d'algues, or i escata, que apareix res més començar el poema, en els dos primers versos. Són dues expressions que criden molt l'atenció per la seva aparent absurditat, però després veiem que el que pretèn el poeta és mostrar-nos el seu món interior, potser més concretament el món dels seus somnis. Com a curiositat, cal dir que aquest poema es va fer famós gràcies a la seva musicalització a càrrec de J.M.Serrat.

BIOGRAFIA J.V.FOIX

Josep Vicenç Foix i Mas (1893-1987), poeta barceloní. Fou un dels autors més importants de l'Avantguardisme català. Fill d'un conegut pastisser de Sarrià, va compaginar la seva feina en el negoci familiar amb la seva afició per la lectura. El 1916 va començar a col·laborar amb La revista i és a partir d'aquí on comença a interessar-se pels moviments d'avantguarda. De fet, ja va inserir algun cal·ligrama en la revista La consola (1919-1920) i va publicar alguns poemes en la primera publicació esmentada. També va fer textos teòrics sobre el moviment avantguardista, a part de destacar-se per les nombroses participacions que va fer en revistes catalanes, com L'amic de les arts(1926-1928), Quaderns de poesia (1935-1936), a més de les dues revistes anteriorment citades. Les seves obres les signava amb el pseudònim J.V.Foix. Algunes de les més destacades són: Sol i de dol (1947), On he deixat les claus (1953),  Onze nadals i un Cap d'Any (1960). No obstant, va ser el cantautor Joan Manuel Serrat qui va popularitzar la seva obra musicalitzant el seu poema Es quan dormo que hi veig clar. Va rebre la Medalla d'Or de la Generalitat de Catalunya (1981) i va pertànyer des del 1962 fins a la seva mort (1987) a l'Institut d'Estudis Catalans (IEC). Cal considerar J.V.Foix com un personatge important en la literatura catalana del segle XX, ja que promovia una manera diferent de fer poesia, els cal·ligrames, tot i que sense renunciar a la forma tradicional de poesia en vers.

 

VICTOR CATALA

Bé, jo crec que Caterina Albert/Víctor Català tenia, per sobre de tot, una personalitat enigmàtica i hermètica (amb prou feines sortia de casa i tampoc es coneix gaire de la seva vida sentimental, per exemple, si havia tingut algun amant), un caràcter que segurament ve donat pel fet d'haver estat criada en un ambient rural i solitari, i això té la seva importància per entendre l'obra d'aquesta autora, una obra que tracta de la part més fosca de la vida (violència, soledat, bogeria....)

 

 

PERQUÈ UN DIA TORNI LA CANÇÓ A SINERA

El meu somni lent de la gran pau blanca sota el cel clement.

 

Passo pels camins encalmats que porten la claror dels cims.

 

És un temps parat a les vinyes altes, per damunt del mar.

 

He parat el temps i records que estimo guardo de l'hivern.

 

Però tu riuràs, car veus com es tanquen llavis catalans.

 

I es baden al sol boques de captaires, plagues de leprós.

 

Ningú no ha comprès el que jo volia que de mi es salvés.

 

Mai no ha entès ningú per què sempre parlo del meu món perdut.

 

Les paraules són forques d'on a trossos penjo la raó.

 

Branden a ple vent cordes que no poden suportar més pes.

 

El càntic és lluny, i la greu campana toca pels difunts.

 

Ha cessat el ball de l'altiva monja i de l'embriac.

 

La dansa també del pelut dimoni amb la reina Esther.

 

Ja no volta l'ós. He llegit el llibre del Predicador.

 

Deso a poc a poc dintre de la capsa tots els meus ninots.

 

Ara he de callar, que no tinc prou força contra tant de mal.

 

D'un mal tan antic aquesta veu feble no et sabrà guarir.

 

En un estany buit, manen el silenci i la solitud.

 

Sols queden uns noms: arbre, casa, terra, gleva, dona, solc.

 

Només fràgils mots de la meva llengua, arrel i llavor.

 

La mar, el vell pi, pressentida barca. La por de morir.

En aquest poema, Espriu ens vol descriure la penosa situació de la llengua catalana en l'època que ell va escriure el poema, durant el franquisme, en què el català va ser víctima d'una gran repressió. De fet, en el títol de l'obra, Salvador Espriu identifica el terme cançó amb la llengua catalana; així, podem dir que la idea principal del poema és el desig d'Espriu de que es pugui parlar el nostre idioma lliurement, sense cap tipus de repressió. M'han cridat l'atenció frases com: es tanquen llavis catalans, fràgils mots de la meva llengua, cordes vocals que no poden suportar més pes, etc.  que transmeten clarament el missatge del poema. En alguns moments del poema també es fa una clara referència al deteriorament de la vida a Catalunya a causa de les circumstàncies del moment (les estrofes 12, 15 i 18, per exemple, il·lustren aquesta realitat). És un poema que m'agrada molt perquè, a la vegada que el poeta demostra que hi ha una clara intenció de recuperar la nostra llengua, també fa denúncia del franquisme, sens dubte un període nefast per a Catalunya.

CEMENTIRI DE SINERA (1946)

Quina petita pàtria encercla el cementiri! Aquesta mar, Sinera, turons de pins i vinya, pols de rials. No estimo res més, excepte l'ombra viatgera d'un núvol. El lent record dels dies que són passats per sempre

Salvador Espriu ens descriu en aquest poema, un dels més coneguts de la seva extensa obra literària, el cementiri de Sinera (Arenys escrit al revés) que s'ha convertit en tot un mite del món literari català. Al principi del poema, Espriu ens defineix Arenys com la seva petita pàtria, llur cementiri està situat capdamunt d'un turó des d'on hi ha una vista privilegiada del mar. En la segona part del poema, l'autor ens parla de la mort i ens la defineix com  l'ombra viatgera d'un núvol, i els dos últims versos, d'alguna manera, també tenen una relació amb la mort, ja que es parla del record dels dies passats per sempre, uns dies que, segons el poeta, ja no tornaran mai més. Al principi m'ha costat d'entendre la poesia, però poc a poc l'he anat entenent i trobo que és un poema molt maco per la manera com descriu el poble que més s'estima (que no necessàriament és on va néixer).

BIOGRAFIA DE SALVADOR ESPRIU

Salvador Espriu i Castelló (Sta. Coloma de Farners, 1913- Barcelona, 1985) fou un dels grans poetes catalans del segle XX. Tot i que ell era de Sta. Coloma de Farners, i que als dos anys va anar a viure a Barcelona amb la seva família, sempre va sentir una estimació especial per Arenys de Mar, que era la localitat d'on procedia la seva família i on estiuejava cada any. De fet, el seu poema més famós, Cementiri de Sinera (1946) parla del cementiri d'Arenys (Sinera és Arenys escrit al revés). i del seu paisatge en general. El 1933, durant els seus estudis universitaris, va fer un creuer pel Mediterrani que li va permetre conéixer les mitologies clàssiques, que van influir molt en la seva extensa obra literària,  la qual també considera una meditació de la mort.  Tot i que també va ser escriptor (El doctor RIP, 1931) i dramaturg (Antígona, 1955) la seva faceta més coneguda és, sens dubte, la de poeta. Com tots els grans autors literaris catalans, ha estat guardonat amb nombrosos premis, entre ells el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes (1972) i la Medalla d'Or de la Generalitat de Catalunya (1980). La seva mort, el 1985, va causar una gran commoció a Catalunya, i en especial, a Arenys de Mar, o Sinera, que era la petita pàtria del poeta i amb la qual es sentia plenament identificat.

 

 

L'HOSTE INSÒLIT

L’HOSTE INSÒLIT

Si ve l'instant que veus que defalleixo
--sóc feble al capdavall, ho saps com jo--
no em deixis desistir.

Recorda'm els projectes no acomplerts,
retreu-me les paraules
amb què vaig comprometre'm
per tu i per mi,
fes-me, si cal, memòria del lloc
i dels objectes que ens acompanyaven.

Només tu pots parlar-me'n sense por
i ens redreçarem junts altra vegada.

En aquest poema, recollit en el llibre Estimada Marta (1978), el poeta ens vol fer veure la importància de tenir algú al seu costat, algú que estigui per ell, que l’ajudi, que l’entengui, o fins i tot que el rectifiqui quan s’equivoca. M’ha cridat especialment l’atenció la primera estrofa, concretament la frase següent: “sóc feble al capdavall”, fent referència, segurament, a l’esclerosi múltiple que té el poeta incapacitat i en cadira de rodes. Pel que fa a la meva opinió, jo crec que el poeta té raó, que els éssers humans necessitem companyia, ni que sigui una sola persona, ja que no podem subsistir per nosaltres mateixos, encara que molts s’esforcin a dir el contrari, perquè, al cap i a la fi, la soledat ens acaba matant (existiesen casos de suïcidi a causa de la soledat). Però és que, a més, en el cas de Miquel Martí i Pol, aquest fet cobra més rellevància, ja que, com hem dit abans, es tracta d’una persona incapacitada i que per tant, necessita ajuda en tot moment. M’ha agradat molt el poema, sobretot, pel que ens vol transmetre.