FESTIVAL INTERNACIONAL DE POESIA 2007 (Crònica d'un vespre de poesia)
Dimecres, 9 de maig de 2007, va ser un vespre especial, diferent de la resta. I dic això perquè aquell vespre vaig afegir una nova experiència més al conjunt de la meva curta vida, que sempre s’agraeixen. Una experiència, a més, literària, amb la qual cosa esperava un component sentimental elevat. I tractant-se de recitar poesies, encara molt més. Així, jo i 13 alumnes més (i també els professors) estàvem nerviosos per emprendre el camí cap al Festival Internacional de Poesia (quin títol més imponent). Precisament un dels aspectes que em va fer decidir anar a aquest Festival va ser el seu caràcter obert a tot tipus de cultures, que comentarem més endavant.
Un cop vam arribar a Barcelona, concretament al Palau de la Música, escenari de l’esperat esdeveniment. Com que encara faltava una hora perquè comencés l’espectacle, vam decidir fer un sopar improvisat (ens va convidar l'Ulises) en un cafè propera l'escenari del certamen, ni més ni menys que el Palau de la Música Catalana, un edifici que, si vist en imatges ja és impactant, vist en directe....no té preu (vegeu la imatge). Un Donut banyat amb xocolata va ser l'aperitiu de la gan cita que teníem amb la lírica no solsament catalana, sinó d'arreu del món, cosa que no fa sinó enriquir l'esdeveniment. Finalment, havia començat l’esperat event. Tothom s’anava asseient a les seves localitats i nosaltres vam estar... a primera fila !! Sens dubte, d’això en dic jo tenir una visió privilegiada de l’art!! Això sí, van tancar els llums i vam haver de seguir amb una mini-llanterna força estranya, perquè no dir-ho, el que els artistes recitaven, ja que alguns ho feien en idiomes estrangers (gallec,anglès, francès o àrab hi van ser presents).Així, l’encarregada d’obrir el festival fou la joveníssima valenciana Àngels Gregori, que amb només 22 anys ens va traslladar l’enyorança que sentia pel seu poble, Oliva, prop de València. Seguidament, en Jordi Valls es remetia al seu passat estudiantil, no gaire brillant per cert, alhora que preveia una revolució d’incalculables dimensions amb molt d’èmfasi, perquè no dir-ho, i just després la Yolanda Castaño, la bellesa personificada, ens traslladava l’art gallec a Barcelona. Tot seguit, en Pere Rovira, començava recordant Baudelaire per acabar entonant-nos un blues. Un blues acostuma a ser trist, al contrari que la Dolors Miquel, que va aconseguir arrencar riallades monumentals, d'aquelles que fan història i es triguen a oblidar, en un lloc aparentment tan seriós, mentre ens cantava una cançó de la seva terra, Lleida, alhora que criticava el seu fill i es penedia d'haver-lo parit. I això que és una professora; en fi....La seva visió desenfadada del món que ens alberga contrastava amb la seriositat, però sobretot, aspecte pacífic que destil·lava el mexicà Francisco Segovia, un enamorat de la natura com pocs, com demostren les poesies que va recitar. Encara que si el que buscava el públic era poesia combativa recitada per un esperit lluitador, l'algerià Ferhat Mehenni era el poeta indicat, fent un al·legat colpidor contra les injustícies que asolen el nostre món, injustícies que pateixen especialment els països de la resta de participants del certamen, Tanella Boni, ivoriana, i Amadou Lamine Sali, senegalès, que ens remetien a la seva Àfrica natal, on la preciosa natura que atresora aquell continent és alhora testimoni de barbaritats poques vegades vistes. Després d'escoltar-los recitar, un pensa: com n'ha sigut d'injust el món. Per amenitzar el panorama una mica més, la nota exòtica la va donar l'africà Nouma Diakité, qui en lloc de recitar poemes va plasmar sobre l'escenari un ampli repertori dels meravellosos ritmes africans, art en estat pur. I per acabar (se'ns va fer curt, què hi farem), una bona dosi de compromís social de la mà del jamaicà Linton Kwesi Johnson, qui carregava contra l'opressió dels seus compatriotes emigrants a la Gran Bretanya, alhora que també incloïa una elegia al seu pare.
I així finalitzava la nostra aventura pel món de la poesia (i mai millor dit)
Menció especial per als dos artistes africans que amenitzaven el festival: el baixista de Zimbabwe Steve de Swart i el guitarrista de Moçambic, Tchika Fernando.
Va ser una experiència molt maca i sobretot, enriquidora, i ja només per això aquest festival literari mereix un apartat al meu Blog.
1 comentario
pica lletres -