EL CAMPANAR, de Joan Vinyoli
Sovint, sovint, com per la dreta escala d'un campanar, fosca i en runes, pujo cercant la inaccessible llum; ple de fatiga dono voltes, palpants els murs en la tenebra espessa, graó rera graó.
Però de temps en temps, sento la veu de les campanes, clara i alegre, ressonar, tocant a festa allà en l'altura, i veig per la finestra en el silenci de l'alba els camps estesos, esperant.
Aurores de la infància, com us trobo llavors, ah, com encara dintre meu, una llavor de joia perdurable pugna per fer-se planta exuberant! Com crides, infantesa, en les profundes capes del cor, com, de genolls, et trobo, Déu meu, llavors, tornat pura lloança!
Aquest poema de Joan Vinyoli, que es troba dins el recull Les hores retrobades (1951), consta de dues parts ben diferenciades: en la primera part (primera estrofa) fa referència als períodes foscos de la vida, que bé podrien estar basats en experiències de l'autor (recordem que Vinyoli va tenir una infància difícil: es va quedar orfe de pare amb només quatre anys i era un individu d'origen humil). En la segona part (segona i tercera estrofes), el poema adopta un to més alegre, ja que si bé la foscor simbolitza la tristesa, el so de les campanes és sinònim d'alegria. Així, el poema es podria interpretar de la següent manera: després de passar una època de penúries, arriben els bons temps, però el més destacable és la metàfora que fa Vinyoli, que concep el campanar com la vida humana, i que, al cap i a la fi, esdevé la raó de ser d'aquest poema.
0 comentarios