Sampere enceta la dècada dels 80 guanyant el premi Jordi de Sant Jordi a València l'any 1982 amb el recull Samsara, que serà publicat el mateix any. L'any 1983 és un dels finalistes del premi Vicent Andrés Estellés a València amb el llibre, Qüestions menors,  Dos anys més tard, el 1984, és guardonat amb el premi Miquel de Palol de Girona amb Llibre de les inauguracions. Arran de la publicació del llibre premiat l'any 1986 comença la llarga associació entre Sampere i l'editorial Columna, i s'acaba el dissortat pelegrinatge del poeta de premi en premi i d'editorial en editorial. A partir del 1986, amb naturalitat i regularitat, Sampere ha anat publicant els successius volums que formen avui la seva obra: Oniris i el tret del caçador (1987), L'ocell que udola (1990), La taula i les estrelles (1992), La cançó de la metamorfosi (1995) i Demiúrgia (1996).

Darrerament, a partir de la publicació de Thanatos suite (Seuba Ediciones, 1997) i la present antologia, Sampere ha començat a diversificar la seva presència editorial. Darrerament, també, el poeta ha pogut veure senyals inequivocs de reconeixement de l'alt valor literari de la seva obra poètica per part dels lectors, la crítica i les institucions del país.

També moltes vegades,
per no dir quasi totes,
l'amor escau en els detalls més simples,

un botó descordat, un mocador
amb indicis d'algú, l'endevinalla
d'una frase incompleta, o fer un bisbe
quan no sabíem què dir, o un punt de sal
a la pell, o una ratllada
de plom en una cama. Tot allò 
que no esperàvem de l'amor, i que ve d'ell.

Llavors,
avancem les mans, palpem l'objecte
estimat, ens el quedem, i no volem
cap més regne.

En aquest poema, l’autor pretén posar èmfasi en la simplicitat dels detalls amorosos, és a dir, l'amor no està construït de grans coses, sinó dels detalls a priori més simples i insignificants, als quals el poeta dóna una significació molt especial, que es fa notar sobretot en la segona estrofa. Així, el poeta també proclama el factor sorpresa de l'amor, en el sentit que molts cops l'amor prové dels detalls més inesperats, com per exemple, un simple mocador, però amb indicis d'algú (la olor n'és un clar exemple). I ja en l'últim paràgraf, el que ens dóna a entendre l'autor és que un cop trobes l'amor (o objecte estimat, segons l'autor), l'has de retenir per sempre. De fet, en aquest mateix paràgraf hi trobem una metàfora: "no volem cap més regne", tot referint-se a qualsevol individu aliè a la situació amorosa que es descriu, fet que d'alguna manera està relacionat amb el que hem dit anteriorment. I ja que parlem de figures retòriques, cal destacar una hipèrbole en la segona estrofa: "una ratllada de plom a la cama".

En definitiva, tres estrofes (la primera de tres versos, la segona de set i la tercera de quatre) que suposen tota una lliçó per a tots aquells que pensen que per trobar l'amor calen grans detalls, que no són pocs els qui ho pensen.

Així, l’encarregada d’obrir el festival fou la joveníssima valenciana Àngels Gregori, que amb només 22 anys ens va traslladar l’enyorança que sentia pel seu poble, Oliva, prop de València. Seguidament, en Jordi Valls es remetia al seu passat estudiantil, no gaire brillant per cert, alhora que preveia una revolució d’incalculables dimensions amb molt d’èmfasi, perquè no dir-ho, i just després la Yolanda Castaño, la bellesa personificada, ens traslladava l’art gallec a Barcelona. Tot seguit, en Pere Rovira, començava recordant Baudelaire per acabar entonant-nos un blues. Un blues acostuma a ser trist, al contrari que la Dolors Miquel, que va aconseguir arrencar riallades monumentals, d'aquelles que fan història i es triguen a oblidar, en un lloc aparentment tan seriós, mentre ens cantava una cançó de la seva terra, Lleida, alhora que criticava el seu fill i es penedia d'haver-lo parit. I això que és una professora; en fi....La seva visió desenfadada del món que ens alberga contrastava amb la seriositat, però sobretot, aspecte pacífic que destil·lava el mexicà Francisco Segovia, un enamorat de la natura com pocs, com demostren les poesies que va recitar. Encara que si el que buscava el públic era poesia combativa recitada per un esperit lluitador, l'algerià Ferhat Mehenni era el poeta indicat, fent un al·legat colpidor contra les injustícies que asolen el nostre món, injustícies que pateixen especialment els països de la resta de participants del certamen, Tanella Boni, ivoriana, i Amadou Lamine Sali, senegalès, que ens remetien a la seva Àfrica natal, on la preciosa natura que atresora aquell continent és alhora testimoni de barbaritats poques vegades vistes. Després d'escoltar-los recitar, un pensa: com n'ha sigut d'injust el món. Per amenitzar el panorama una mica més, la nota exòtica la va donar l'africà Nouma Diakité, qui en lloc de recitar poemes va plasmar sobre l'escenari un ampli repertori dels meravellosos ritmes africans, art en estat pur. I per acabar (se'ns va fer curt, què hi farem), una bona dosi de compromís social de la mà del jamaicà Linton Kwesi Johnson, qui carregava contra l'opressió dels seus compatriotes emigrants a la Gran Bretanya, alhora que també incloïa una elegia al seu pare.

I així finalitzava la nostra aventura pel món de la poesia (i mai millor dit)

Menció especial per als dos artistes africans que amenitzaven el festival: el baixista de Zimbabwe Steve de Swart i el guitarrista de Moçambic, Tchika Fernando.

 Va ser una experiència molt maca i sobretot, enriquidora, i ja només per això aquest festival literari mereix un apartat al meu Blog.

A la verga del roser 
i a la santa de l'ermita, 
a la plaça del xiprer 
i al nen malalt que levita, 

al mecànic romancer 
que tot lo dia medita 
de l'amiga del tercer 
si li fés una visita, 

a la dona que sap fer 
per a la néta petita 
papallones de paper, 
i al nen drogat que dormita 

i va en metro al meu costat 
us demano pietat. 

El dineral sí que no s'equivoca, 
el cotxe amb rodes blanques del macarra 
de mitjons blancs, la blancor de la coca 
ratllant el marbre negre de la barra 

d'un club tancat on la guitarra evoca 
fam i pobresa perquè el ric bandarra 
pugui permetre's dir, plena la boca, 
que estima la duresa de la parra 

borda, com l'àrid àrid sol fantàstic 
del poble que de jove abandonava 
amb ben apresa la lliçó del càstig: 

cal calcigar l'imbècil cap de fava 
que es fot al mig del pas, i del teu fàstic 
dóna'n gentil les molles a l'esclava. 

Aquest poema de Joan Vinyoli, que es troba dins el recull Les hores retrobades (1951), consta de dues parts ben diferenciades: en la primera part (primera estrofa) fa referència als períodes foscos de la vida, que bé podrien estar basats en experiències de l'autor (recordem que Vinyoli va tenir una infància difícil: es va quedar orfe de pare amb només quatre anys i era un individu d'origen humil). En la segona part (segona i tercera estrofes), el poema adopta un to més alegre, ja que si bé la foscor simbolitza la tristesa, el so de les campanes és sinònim d'alegria. Així, el poema es podria interpretar de la següent manera: després de passar una època de penúries, arriben els bons temps, però el més destacable és la metàfora que fa Vinyoli, que concep el campanar com la vida humana, i que, al cap i a la fi, esdevé la raó de ser d'aquest poema.

És quan ric que em veig gepic
Al bassal de sota l'era,
Em vesteixo d'home antic
I empaito la masovera,
I entre pineda i garric
Planto la meva bandera;
Amb una agulla saquera
Mato el monstre que no dic.
És quan ric que em veig gepic
Al bassal de sota l'era, 

És quan dormo que hi veig clar
Foll d'una sola metzina,
Amb perles a cada mà
Visc al cor d'una petxina,
Só la font del comellar
I el jaç de la salvatgina,
-O la lluna que s'afina
En morir carena enllà.
És quan dormo que hi veig clar
Foll d'una dolça metzina

Aquest poema forma part del recull On he deixat les claus? (1953). És un poema a priori bastant complicat d'entendre, ja que el poeta diu que és quan dorm que hi veu clar (fent referència al títol del poema), o que és quan plou que balla sol vestit d'algues, or i escata, que apareix res més començar el poema, en els dos primers versos. Són dues expressions que criden molt l'atenció per la seva aparent absurditat, però després veiem que el que pretèn el poeta és mostrar-nos el seu món interior, potser més concretament el món dels seus somnis. Com a curiositat, cal dir que aquest poema es va fer famós gràcies a la seva musicalització a càrrec de J.M.Serrat.

En aquest poema, Espriu ens vol descriure la penosa situació de la llengua catalana en l'època que ell va escriure el poema, durant el franquisme, en què el català va ser víctima d'una gran repressió. De fet, en el títol de l'obra, Salvador Espriu identifica el terme cançó amb la llengua catalana; així, podem dir que la idea principal del poema és el desig d'Espriu de que es pugui parlar el nostre idioma lliurement, sense cap tipus de repressió. M'han cridat l'atenció frases com: es tanquen llavis catalans, fràgils mots de la meva llengua, cordes vocals que no poden suportar més pes, etc.  que transmeten clarament el missatge del poema. En alguns moments del poema també es fa una clara referència al deteriorament de la vida a Catalunya a causa de les circumstàncies del moment (les estrofes 12, 15 i 18, per exemple, il·lustren aquesta realitat). És un poema que m'agrada molt perquè, a la vegada que el poeta demostra que hi ha una clara intenció de recuperar la nostra llengua, també fa denúncia del franquisme, sens dubte un període nefast per a Catalunya.

Salvador Espriu ens descriu en aquest poema, un dels més coneguts de la seva extensa obra literària, el cementiri de Sinera (Arenys escrit al revés) que s'ha convertit en tot un mite del món literari català. Al principi del poema, Espriu ens defineix Arenys com la seva petita pàtria, llur cementiri està situat capdamunt d'un turó des d'on hi ha una vista privilegiada del mar. En la segona part del poema, l'autor ens parla de la mort i ens la defineix com  l'ombra viatgera d'un núvol, i els dos últims versos, d'alguna manera, també tenen una relació amb la mort, ja que es parla del record dels dies passats per sempre, uns dies que, segons el poeta, ja no tornaran mai més. Al principi m'ha costat d'entendre la poesia, però poc a poc l'he anat entenent i trobo que és un poema molt maco per la manera com descriu el poble que més s'estima (que no necessàriament és on va néixer).