bubsy

Màrius Sampere nasqué a Barcelona el 28 de desembre del 1928. Entre 1929 i 1941 els pares van estar separats i Màrius va viure amb la seva mare i la seva família.

La guerra civil va minar una certa comoditat econòmica de la que gaudien els Sempere, de manera que la formació del poeta coincideix amb una època de grans privacions i de gran dolor humà. Màrius Sampere es va educar primer a escoles del seu barri i després va cursar el batxillerat entre l'Institut Balmes i una acadèmia privada. Hem de situar les primeres temptatives poètiques de l'autor (en castellà) durant aquesta etapa d'estudis, entre 1939 i 1940. De fet, el poeta ja havia descobert abans el món de la literatura de la mà de la seva mare i del seu avi matern a la biblioteca familiar.

A finals dels anys cinquanta comença la projecció social de la poesia de Sampere quan el jove autor envia obra inèdita a diversos premis literaris. Durant aquesta època, l'any 1958, Sampere canvia de llengua literària i fa els seus primers poemes en català.

L'any 1960 Sampere realitza un llarg viatge amb cotxe per Escòcia i Anglaterra. De retorn, l'any 1961-1962, Sampere formalitzà les seves impressions de viatge a través d'una sèrie de poemes que va ser la base del seu primer llibre en català, Viatge amb automòbil, no publicat. Tot seguit el poeta es va dedicar a confegir un nou recull, L'home i el límit, amb el qual guanyaria el premi Carles Riba l'any 1963. Es pot considerar el fet de guanyar el premi Riba com la inauguració "formal" de la carrera poètica de Màrius Sampere, encara que el recull guardonat no seria publicat fins l'any 1968.

A finals dels anys seixanta Sampere es va establir professionalment a Santa Coloma de Gramenet. L'any 1969 es va casar amb Maria del Carme Tarrés, qui ha donat al poeta la seguretat i el suport humà, emotiu i intel.lectual necessaris per a bastir la seva obra, sobretot a partir de la mort del pare i la mare de l'autor (1968 i 1973, respectivament). Va participar en notabls certamens literaris(Jocs Florals de Marsella, Badalona, Zuric, Guadalajara, Brussel·les, Ginebra, fins a ser nomenat Mestre en Gai Saber l'any 1972) i en l'elaboració d'un nou llibre: Poemes il·lícits, que guanyaria el premi President Macià a Amsterdam l'any 1974.

L'any 1975 Sampere acaba de consolidar la seva trajectòria com a poeta quan obté el premi Ribas i Carreras de Blanes amb Poemes de baixa freqüència, un dels volums més extensos de Sampere.

Sampere enceta la dècada dels 80 guanyant el premi Jordi de Sant Jordi a València l'any 1982 amb el recull Samsara, que serà publicat el mateix any. L'any 1983 és un dels finalistes del premi Vicent Andrés Estellés a València amb el llibre, Qüestions menors,  Dos anys més tard, el 1984, és guardonat amb el premi Miquel de Palol de Girona amb Llibre de les inauguracions. Arran de la publicació del llibre premiat l'any 1986 comença la llarga associació entre Sampere i l'editorial Columna, i s'acaba el dissortat pelegrinatge del poeta de premi en premi i d'editorial en editorial. A partir del 1986, amb naturalitat i regularitat, Sampere ha anat publicant els successius volums que formen avui la seva obra: Oniris i el tret del caçador (1987), L'ocell que udola (1990), La taula i les estrelles (1992), La cançó de la metamorfosi (1995) i Demiúrgia (1996).

Darrerament, a partir de la publicació de Thanatos suite (Seuba Ediciones, 1997) i la present antologia, Sampere ha començat a diversificar la seva presència editorial. Darrerament, també, el poeta ha pogut veure senyals inequivocs de reconeixement de l'alt valor literari de la seva obra poètica per part dels lectors, la crítica i les institucions del país.

TAMBÉ MOLTES VEGADES

També moltes vegades,
per no dir quasi totes,
l'amor escau en els detalls més simples,

un botó descordat, un mocador
amb indicis d'algú, l'endevinalla
d'una frase incompleta, o fer un bisbe
quan no sabíem què dir, o un punt de sal
a la pell, o una ratllada
de plom en una cama. Tot allò 
que no esperàvem de l'amor, i que ve d'ell.

Llavors,
avancem les mans, palpem l'objecte
estimat, ens el quedem, i no volem
cap més regne.

En aquest poema, l’autor pretén posar èmfasi en la simplicitat dels detalls amorosos, és a dir, l'amor no està construït de grans coses, sinó dels detalls a priori més simples i insignificants, als quals el poeta dóna una significació molt especial, que es fa notar sobretot en la segona estrofa. Així, el poeta també proclama el factor sorpresa de l'amor, en el sentit que molts cops l'amor prové dels detalls més inesperats, com per exemple, un simple mocador, però amb indicis d'algú (la olor n'és un clar exemple). I ja en l'últim paràgraf, el que ens dóna a entendre l'autor és que un cop trobes l'amor (o objecte estimat, segons l'autor), l'has de retenir per sempre. De fet, en aquest mateix paràgraf hi trobem una metàfora: "no volem cap més regne", tot referint-se a qualsevol individu aliè a la situació amorosa que es descriu, fet que d'alguna manera està relacionat amb el que hem dit anteriorment. I ja que parlem de figures retòriques, cal destacar una hipèrbole en la segona estrofa: "una ratllada de plom a la cama".

En definitiva, tres estrofes (la primera de tres versos, la segona de set i la tercera de quatre) que suposen tota una lliçó per a tots aquells que pensen que per trobar l'amor calen grans detalls, que no són pocs els qui ho pensen.

Dimecres, 9 de maig de 2007, va ser un vespre especial, diferent de la resta. I dic això perquè aquell vespre vaig afegir una nova experiència més al conjunt de la meva curta vida, que sempre s’agraeixen. Una experiència, a més, literària, amb la qual cosa esperava un component sentimental elevat. I tractant-se de recitar poesies, encara molt més. Així, jo i 13 alumnes més (i també els professors) estàvem nerviosos per emprendre el camí cap al Festival Internacional de Poesia (quin títol més imponent). Precisament un dels aspectes que em va fer decidir anar a aquest Festival va ser el seu caràcter obert a tot tipus de cultures, que comentarem més endavant.

Així, l’encarregada d’obrir el festival fou la joveníssima valenciana Àngels Gregori, que amb només 22 anys ens va traslladar l’enyorança que sentia pel seu poble, Oliva, prop de València. Seguidament, en Jordi Valls es remetia al seu passat estudiantil, no gaire brillant per cert, alhora que preveia una revolució d’incalculables dimensions amb molt d’èmfasi, perquè no dir-ho, i just després la Yolanda Castaño, la bellesa personificada, ens traslladava l’art gallec a Barcelona. Tot seguit, en Pere Rovira, començava recordant Baudelaire per acabar entonant-nos un blues. Un blues acostuma a ser trist, al contrari que la Dolors Miquel, que va aconseguir arrencar riallades monumentals, d'aquelles que fan història i es triguen a oblidar, en un lloc aparentment tan seriós, mentre ens cantava una cançó de la seva terra, Lleida, alhora que criticava el seu fill i es penedia d'haver-lo parit. I això que és una professora; en fi....La seva visió desenfadada del món que ens alberga contrastava amb la seriositat, però sobretot, aspecte pacífic que destil·lava el mexicà Francisco Segovia, un enamorat de la natura com pocs, com demostren les poesies que va recitar. Encara que si el que buscava el públic era poesia combativa recitada per un esperit lluitador, l'algerià Ferhat Mehenni era el poeta indicat, fent un al·legat colpidor contra les injustícies que asolen el nostre món, injustícies que pateixen especialment els països de la resta de participants del certamen, Tanella Boni, ivoriana, i Amadou Lamine Sali, senegalès, que ens remetien a la seva Àfrica natal, on la preciosa natura que atresora aquell continent és alhora testimoni de barbaritats poques vegades vistes. Després d'escoltar-los recitar, un pensa: com n'ha sigut d'injust el món. Per amenitzar el panorama una mica més, la nota exòtica la va donar l'africà Nouma Diakité, qui en lloc de recitar poemes va plasmar sobre l'escenari un ampli repertori dels meravellosos ritmes africans, art en estat pur. I per acabar (se'ns va fer curt, què hi farem), una bona dosi de compromís social de la mà del jamaicà Linton Kwesi Johnson, qui carregava contra l'opressió dels seus compatriotes emigrants a la Gran Bretanya, alhora que també incloïa una elegia al seu pare.

I així finalitzava la nostra aventura pel món de la poesia (i mai millor dit)

Menció especial per als dos artistes africans que amenitzaven el festival: el baixista de Zimbabwe Steve de Swart i el guitarrista de Moçambic, Tchika Fernando.

 Va ser una experiència molt maca i sobretot, enriquidora, i ja només per això aquest festival literari mereix un apartat al meu Blog.

PREC 

A la verga del roser 
i a la santa de l'ermita, 
a la plaça del xiprer 
i al nen malalt que levita, 

al mecànic romancer 
que tot lo dia medita 
de l'amiga del tercer 
si li fés una visita, 

a la dona que sap fer 
per a la néta petita 
papallones de paper, 
i al nen drogat que dormita 

i va en metro al meu costat 
us demano pietat. 

DINERS 

El dineral sí que no s'equivoca, 
el cotxe amb rodes blanques del macarra 
de mitjons blancs, la blancor de la coca 
ratllant el marbre negre de la barra 

d'un club tancat on la guitarra evoca 
fam i pobresa perquè el ric bandarra 
pugui permetre's dir, plena la boca, 
que estima la duresa de la parra 

borda, com l'àrid àrid sol fantàstic 
del poble que de jove abandonava 
amb ben apresa la lliçó del càstig: 

cal calcigar l'imbècil cap de fava 
que es fot al mig del pas, i del teu fàstic 
dóna'n gentil les molles a l'esclava. 

Aquest poema objecte de Brossa és, probablement, si no el que més, un dels més eloqüents que he pogut veure. En ell s'hi pot veure una medalla militar nazi juntament amb la inscripció que porta el títol de l'obra. Crec que amb això ja està tot dit. O és què cal dir a aquestes alçades l'horror que van sembrar els nazis arreu del món durant la Segona Guerra Mundial? Les milions de vides que van segar, milions de somnis que van truncar a les cambres de gas? Jo crec que això és suficient per considerar no encertat, encertadíssim el títol de l'obra de Brossa en relació amb el contingut, un objecte símbol de la barbàrie, de la intolerància (que al segle XXI encara és un dels grans problemes de la nostra societat) i del patiment de milions de persones, un patiment que es podrien haver estalviat perfectament. M'agradaria saber què pensarien els admiradors del nazisme veiessin aquest poema objecte, és a dir, tindran la mateixa opinió o renegaran de la merda a la qual segueixen amb tant d'entusiasme, un entusiasme que realment, fa fàstic; la merda fa fàstic, tots ho sabem, oi? Doncs d'aquesta frase tan simple podem extreure conclusions tan importants com aquesta gràcies a aquest poema objecte de Joan Brossa.

Aquest poema objecte de Joan Brossa, titulat Final, és el que comentaré a continuació. En aquest poema hi apareix una motocicleta, i es tracta de relacionar-la amb aquest títol tan curiós. El principal sentit que se li pot trobar a aquest poema, que no és poc, és el fet que Brossa faci referència a la moto com a causa de molts finals, concretament finals de vides humanes, en clara al·lusió als accidents de moto que cada any maten a moltes persones, la majoria joves. Jo trobo que és un poema molt eloqüent que mostra la realitat d'una manera indirecta, intenció que persegueix Brossa en els seus poemes objecte, i aquí Brossa ha demostrat tenir una elevada consciència dels problemes que afecten la nostra societat, és a dir, empra el poema com a forma de denunciar les xacres de la nostra societat. I ja que parlàvem de la poesia indirecta de Joan Brossa, m'ha agradat especialment una frase seva que diu: "La poesia és un joc on sota una realitat aparent, n'hi apareix una d'insospitada". És a dir, en aquest cas, quan veiem aquest poema objecte de Brossa, la moto no ens diu gran cosa aparentment, però si mirem el títol i furguem en la relació existent entre aquest i el contingut del poema trobem aquesta realitat insospitada que ens descriu el poema, que és la que hem comentat anteriorement: hi ha tragèdies (i no poques precisament) causades per les motocicletes. No es podria relacionar amb cap experiència personal coneguda de Brossa, però jo sí que ho he relacionat amb experiències de gent més o menys propera a mi que ha vist el final dels seus somnis, de la seva vida en definitiva a través d'aquest vehicle maleït de dues rodes. Una altra interpretació possible, tot i que en la mateixa línia, és que la paraula final també signifiqui el final d'algunes coses que fins l'accident encara eren possibles; per exemple, un accident et pot deixar paralític, la qual cosa significa el final de caminar, o bé cec (final de visió), etc. En fi, que la gràcia dels poemes objecte de Brossa, i que abans hem comentat, és que a priori l'objecte no significa res en si mateix, però el missatge que ens vol dona el poeta sí que dóna molt de si.

Dau al Set fou un grup artístic català fundat a Barcelona el 1948 per diversos artistes del país, entre els quals es trobava Joan Brossa. De fet, és per això que hem decidit incloure aquest comentari en l'apartat del blog dedicat a aquest autor. L'origen del nom "Dau al Set" és ben curiós. Es decidí anomenar el grup d'aquesta manera perquè el màxim nombre que es pot assolir en un dau és el sis, i arribar al set ja és anar més enllà. Si relacionem aquesta idea amb l'ideari de Joan Brossa i la resta d'integrants del grup, podem deduir-ne el significat, és a dir, s'hi entreveuen les intencions rupturistes d'aquests artistes, quelcom coherent si tenim en compte que els integrants del grup eren avantguardistes convençuts. Com hem dit al principi, aquest grup es fundà el 1948, en plena postguerra, un període difícil sobretot a Catalunya, a causa de la repressió del règim de Franco contra tot allò que fos català. I a més, tal com s'ha dit, la ideologia de Dau al Set era radicalment contraposada a la del règim. Per això, és inevitable formular-se la pregunta següent: ¿van patir algun tipus de repressió els Dau al Set? Doncs el cert és que no, contràriament al que es pugui pensar. I no va passar, però, ¿per què? Doncs senzillament perquè Franco considerava que els avantguardistes eren artistes incompresos per la societat i que se'ls titllaria de bojos, i que per tant, no haurien de suposar cap amenaça per al seu règim. Però això no treu mèrit a l'atreviment dels llavors joves Joan Brossa, Modest Cuixart, Antoni Tàpies, Arnau Puig, Joan Ponç i Joan Josep Tharrats per crear un grup amb una idea ben clara (avançar), en aquells temps proscrita.  El grup, per tal de donar-se a conèixer, decidí publicar una revista el setembre del mateix any, a la qual li posaren el mateix nom del grup. De fet, aquesta revista tingué una predecessora: Algol (que en àrab significa el Diable), llur intenció fou transgressora i provocativa; de fet, el significat del títol d'aquesta revista deixa entreveure aquesta finalitat. En quant al grup en si, les seves idees pretenien enllaçar, sobretot, amb el surrealisme (la influència de Miró és notable en aquest aspecte) i amb el dadaisme, tot i que també tingué vincles amb l'hiperrealisme i amb l'existencialisme filosòfic. El 1954 es dissolgué el grup, fet que no va impedir la consolidació dels moviments d'avantguarda a la meitat dels anys cinquanta a Espanya, amb la qual cosa la feina dels Dau al Set, Brossa i companyia, donà els seus fruits. Així, es pot considerar Dau al Set com el primer gran referent de la cultura antifranquista, un referent sorgit en ple ostracisme cultural a Espanya i dinamitzador de la societat catalana del moment. És a partir d'aquestes dues idees com hem d'entendre Dau al Set, ni més ni menys.